Entrevista a ONA ALMIRALL I MIRABENT: primera dona a l'actual Moixiganga de Sitges | #CulturaÉsNomDeDona

Ona Almirall Mirabent sitgetana nascuda l'any 1999. Sempre s'ha mostrat defensora de les tradicions catalanes i enamorada del poble que l'ha vist créixer. L'any 2017 va formar part de la Moixiganga de Sitges, un dels balls més solemnes de la seva Festa Major convertint-se en la primera dona en l'història de l'actual ball. L'any 2018 va ser nomenada Pubilla de Sitges, i un any més tard de Catalunya. Títol que encara ostenta a causa de la pandèmia de la Covid 19.

• La primera referència escrita de la Moixiganga de Sitges és de l’any 1853. A partir de l’any 1924 hi participa amb regularitat a les festes sitgetanes, gairebé tota la seva història ha estat ballada per homes. L’any 2017, entres a formar part d’aquest ball popular, que des que l’Agrupació de Balls Populars l’any 1985 se’n va fer càrrec, no havia ballat cap dona. Hi va haver debat per la teva entrada? 

A Sitges som un poble que vivim i estimem molt intensament allò nostre, les tradicions i les festes sobretot. Per tant, qualsevol canvi o evolució provoca un rebombori en el poble i el meu cas va ser així. Vaig sortir per primer cop a la processó de Corpus del 2017, ho portàvem una mica en secret perquè no volíem fer un comunicat, volíem que fos una evolució natural com la resta d’incorporacions a la colla, de manera que el poble en un primer moment no se’n va donar compte, ja que la única diferència era que jo portava dues trenetes en comptes del cabell curt. Us diria que se’n va enterar més gent per les xarxes i per la premsa que en aquell precís moment. La rebuda va ser molt bona, sí que es veritat que com tot doncs hi ha gent que no hi està d’acord o que potser li va costar més i actualment sí que hi està d’acord, però en general no tinc un mal record. Vaig preferir quedar-me amb l’acollida de la colla i de la majoria de Sitges que amb els comentaris negatius, ja que per mi era un moment molt important.

• No s’havia donat la ocasió de que una dona estigués en llista per passar de la moixiganga infantil a la d’adults. Creus que pot ser per falta de referents?

Podria ser per falta de referents, ja que molts nens i nenes des de ben petits veuen els balls passar per Festa Major i aquells que els hi encandilen més són els que demanen ballar, de certa manera es veuen reflexats en un futur. El fet que fos un ball únicament masculí podria fer que les nenes es decantessin més per altres balls però en el meu cas i en el cas d’altres companyes que van ballar amb mi la Moixiganga infantil el que ens va enamorar va ser el ball en sí, independentment de qui el ballés, i per això vam demanar incorporar-nos al ball infantil.

• Com va ser la primera vegada que vas sortir al carrer participant com a Moixiganguera? Creus que la gent va assumir bé aquest canvi? Com ho vas viure?

Va ser un dia molt emocionant, acabava de complir els 18 anys i per tant, encara era una nena i tot això em sobrepassava una mica. Recordo tenir molts nervis per no decepcionar ni a la colla que havia confiat amb mi ni al poble, crec que el que em preocupava més era la decepció més que les crítiques. Però quan va començar a sonar la música ja em vaig sentir molt més tranquil.la perquè de certa manera estava a la meva zona de confort, era el que havia fet durant 10 anys amb la infantil. El moment més emocionant va ser quan vaig passar pel Cable, un bar sitgetà on s’hi situen la majoria de gent del poble a veure la processó, per mi era com una prova de foc veure la reacció que tindrien quan pasés per allà. Només entrar en el seu carrer van començar a aplaudir i a cridar “Ja era hora!!” i per mi això va valdre molt, no vaig poder contenir les llàgrimes, ja que em vaig sentir acollida i recolzada pel poble que era el que més m’importava en aquell moment.

• Va ser complicat el procés d’acceptació a la Moixiganga de Sitges?

En general, la majoria de gent ho va acceptar molt bé, vulguin o no en els temps que estem era una cosa que se sabia que acabaria passant, era una evolució natural. Sí que hi van haver algunes veus discordants, i les que em van fer més mal van ser les de les pròpies dones, ja que si no ens recolzem entre nosaltres no ens recolzarà ningú. Però en general el poble va estar molt content i orgullós amb aquest petit canvi, sí que hi va haver-hi rebombori mediàtic amb entrevistes a la ràdio, diaris, etc però en tot moment em vaig sentir acompanyada i recolzada per l’Agrupació de Balls Populars i per la colla, no em van deixar sola i això ho agraeixo molt.

• La Festa Major de Sitges destaca per haver sapigut conservar la seva estructura festiva i els seus símbols. Creus que la participació de la dona ha progressat en les vostres Festes Majors? Creus que podràs ser un referent per les nenes que vulguin formar part de la Moixiganga en un futur?

Sí que crec que la participació de la dona ha progressat, ja que fa uns anys la majoria de balls i participants de la festa eren estrictament homes, ara hi ha molta més partitat. Tot i això encara queda molta feina per fer, ja que el territori de la cultura i de la tradició molts cops abandona aquests debats i aquests canvis per por a perdre l’essència o perquè es consideren questions intocables. Aquests debats són necessaris i cal donar veu a aquelles persones que s’estimen la festa i se senten discriminades, ja que tenen tant dret com tothom a poder-la gaudir. Les tradicions i la cultura ha d’evolucionar amb les properes generacions per mantenir-se viva.

No em vull considerar un referent de ningú, perquè crec que és una paraula prou important, però sí la meva història serveix perquè més nenes que estaven dubtoses de si participar en balls on la representació femenina és minsa, em sentiria més que recompensada. Sí que és veritat que un cop vaig entrar a la Moixiganga per Festa Major, aquell any a la Moixiganga Infantil hi va haver una gran incorporació de nenes i noies, va ser una de les coses que més feliç em va fer de tota aquesta història.

• Creus que la participació activa del jovent és necessària per tal de mantenir les tradicions als pobles? Com es poden sentir interpel·lades a participar aquelles persones que defensen que les nostres tradicions son masclistes i religioses?

Sóc ferma defensora que sense la implicació del jovent i de les noves generacions les nostres festes, les nostres tradicions, la nostra cultura i el nostre patrimoni estaria en greu perill. És molt important des de ben petites fer partíceps a totes les nenes i nens del poble i del seu patrimoni cultural i tradicional, ja que al cap d’uns anys seran ells els que hauran de cuidar i lluitar per preservar allò que els nostres avantpassats han protegit fins a dia d’avui. Deixar-los de banda seria un gran error.

Les tradicions són vives gràcies al poble i a tota la seva gent, per tant no es pot deixar a ningú de banda, sempre és bo crear debats respecte aquests temes, ja que cal anar-se actualitzant. Per tant crec que qualsevol persona que admiri i estimi les tradicions del seu poble i en vulgui ser partícip se l’ha d’engrescar, sempre i quan sigui respectuós i entengui el gran valor patrimonial i emocional que tenen les nostres tradicions.

• Creus que el pubillatge és una tradició patriarcal? Per a tu que significa haver estat Pubilla de Sitges, i després ser anomenada Pubilla de Catalunya?

No considero en cap cas que el pubillatge sigui una tradició patriarcal, començant pel fet que sempre s’ha donat molta o quasi més importància al paper femení que al masculí. Com tota tradició, amb el temps ha anat avançant i s’ha anat desfent d’aquells lligams que potser podríem associar més cap al patriarcat i que abans per mala sort formaven part del dia a dia i ara s’intenten erradicar. Crec que els joves som un dels col·lectius més conscienciats amb aquest tema i al ser una tradició de gent jove sempre s’intenta obrir debat i si calen canviar coses per tal que evolucioni doncs es fan, tot i això encara queda feina per fer com a la societat en general, però a grans trets i en el meu cas que ho he viscut des de dins no considero que sigui una tradició patriarcal.

Per a mi haver estat Pubilla de Sitges va ser un somni fet realitat, des de ben petita que veia a les Pubilles pel poble participant a les diferents festes i les admirava molt, tenia moltes ganes de poder-ne formar part. A més, et dóna l’opció de poder representar el teu poble arreu de Catalunya, ets com una mena d’embaixador, que et permet nodrir-te de cultura i de tradicions de racons de Catalunya que potser mai haguèssis conegut. Per altra banda, quan em van nomenar Pubilla de Catalunya va ser el clímax de felicitat, sentia que estava retornant a Sitges la confiança i el suport que havien tingut cap a mi des del principi, sentia que d’aquesta manera els hi podia agrair que un any abans haguessin cregut en mi per representar el poble que tant m’estimo. A més poder representar la meva terra, el meu país, Catalunya és l’honor més gran que podria haver imaginat.

• Tens algun record atresorat de la teva etapa de pubilla que t’hagi fet créixer com a persona?

Ara mateix m’és molt complicat escollir-ne un, són molts anys, molts llocs i moltes vivències. Però el que més m’ha marcat han sigut les converses sobre el dia a dia de cada poble amb els seus representants del pubillatge o amb els seus convilatans. M’han permés sentir-me una més d’aquell lloc on em trobava i percebre en la meva pell la seva il·lusió vers la seva vila, els seus actes i el seu patrimoni. Cada poble és un record, una olor, un so que m’emporto per sempre i que m’ha ajudat a créixer com a persona i a conèixer molt millor la meva terra, Catalunya i aquells qui en formen part.

• Quines dones han estat les teves referents en l’àmbit cultural?

A nivell internacional us diria Meryl Streep, sempre m’ha semblat una gran dona amb totes les seves lletres, que ha demostrat una versatilitat increíble i que no ha desaprofitat cap discurs per defensar i remarcar les seves idees. A nivell català, us diria Marina Rosell, una dona que des dels seus inicis, en una època molt convulsa políticament, va defensar la seva llengua i la seva terra i actualment encara ho seguix fent i finalment Caterina Albert perquè considero que la seva història on va haver d’amagar-se sota el pseudònim d’un home és molt interessant i la seva obra és d’un gran talent.

• Per finalitzar recomana'ns un llibre, una cançó, i una obra de teatre.

Com a llibre us recomano “El món blau, d’Albert Espinosa” crec que és un llibre molt humà i que parla d’un tema que encara segueix sent bastant tabú en la nostre societat com és la mort i la mort en etapa infantil. Et permet veure i entendre els sentiments i els desitjos dels últims dies, jo he canviat la mirada respecte a aquestes situacions i m’ha ajudat a entendre i portar millor els dols.

Com a cançó us recomano “Louisiana o els Camps de Cotó, dels Amics de les Arts” és una cançó que des d’un principi em va encandilar, per la seva sensibilitat i pel missatge que transmet de saber retornar i rectificar quan les coses no s’han fet bé sobretot en l’àmbit familiar és molt important.

Com a obra de teatre us recomano “Cobertura, de Bruno Oro i Clara Segura” sóc una gran aficionada a anar al teatre, en podria dir moltes però amb els temps que corren per la pandèmia crec que és més que necessari obres com aquestes que et fan riure i t’ajuden a desconnectar de les preocupacions que ens són moltes actualment. Cal donar suport a la cultura més que mai, ja que és el que ens fa estar vius.